La millor part és la que, molt paternalment, ens diu que hi ha dos tipus de fotografia: las obras del intelecto i la mera fotografía:
La ley de propiedad intelectual reconoce la existencia de dos tipos de imágenes tomadas por procedimientos fotográficos, las fotografías (como obras del intelecto) y las meras fotografías, como algo protegido pero que no alcanza el valor intelectual de las primeras.I qui decidirà quines fotos estan fetes amb intelecto i quines amb el cul? Doncs el jutge, que tots sabem que està capacitat per a això i per a moltes més coses...
En las primeras hay un trabajo de la composición y son el resultado de la aplicación de criterios creativos y las segundas son simplemente el disparo de la cámara sin esa intención o cualidad.
Amb aquest conjunt de normes arbitràries i restrictives, més val que tirem pel dret o deixem de fer fotografies. O al final ens haurem de donar d'alta en algun registre de fotògrafs i ser culpables de violar intimitats i pederastia fins que no es demostri el contrari: Prohíben a una abuela británica fotografiar a sus nietas en una piscina.
En resum, que no es pot anar per la vida demanant permís a tothom qui surt a les nostres fotos, que si hi ha una situació que ens agrada i que no es tornarà a repetir, més val que fem la foto, i que si algú expressament es mostra reticent a ser fotografiat, és que no s'ho mereix. Ah!, i si fas una foto a la filla d'un famós, has de posar un tomàquet a la cara per preservar la seva intimitat. En canvi, si és un nen d'Àfrica amb mosques a la boca, no cal ni tan sols pixelar-lo. Total, no té accés a Internet, ni dret a la privacitat, així que no et demandarà.
Simplement, fem servir el sentit comú. O, donat el cas, el botó de delete.
Entrades
1 comentaris:
Jo crec que aquest tema provoca opinions molt extremes. Si es preguntés a les persones que surten en una foto si donen el seu consentiment segurament més del 95% dirien que no.
A mi tampoc m'agradaria que una foto meva estigués per internet i que a sobre jo no ho sabés, has vist alguna? :). Crec que tenim com una por a no sé què, perquè tampoc pot passar res.
I també entenc la situació del fotògraf/a que ha captat un moment únic, però que també ha de ser conscient que està utilitzant la imatge personal d'algú.
Algun dia podriem parlar amb tranquil·litat sobre aquest tema, ja sé que tu defensaries al fotògraf, però jo tiro més cap al fotografiat. Tot i que torno a dir que no sé exactament de què tenim por, potser és que hi ha massa gent boja pel món...
Publica un comentari a l'entrada